http://www.youtube.com/watch?NR=1&gl=ES&hl=es&v=jPZi1uaLNLo
El món està en constant moviment. Algunes coses començen i d'altres acaben. Uns riuen mentres altres ploren, però tard o d'hora se canvien es papers, i en els que havien rigut els toca plorar, els que ploràvem començarem a riure, i tot seguirà girant. Diuen que quan una porta se tanca, s'obri una finestra. I que es temps és qui posa totes ss coses en es seu lloc. Que es temps ho cura tot. Sé que és així, però, també sé que, com diu na Madonna "time goes by so slowly for those who wait..."
Pareix mentida, hi ha moments en els que desitjaries que el temps s'aturés xk no vols deixar d viure lo k stas viskent, i d'altres en es k només voldries k ja haguéssin passat un parell de mesos per veure que ses coses han canviat i que estàs millor; per veure que sa vida segueix.
Arriben moments a sa vida en k s'han d prendre decisions, establir prioritats. I, quan aquest moment arriba a dues persones a la vegada, pot passar que els dos estiguin d'acord, o que un trii un camí i s'altre un altre.
Que un estigui disposat a seguir endevant i lluitar, i s'altre prefereixi no complicar-se sa vida i simplement passar-s'ho bé, sense arriscar-se.
Tot són opcions, decisions k prenim k determinaran es nostro futur.
Supòs k una opció és tan vàlida com s'altra. Però si dues persones k fèien un camí juntes (o això se pnsaven), trien camins diferents, s'acaben fent mal.
Per això arriba un moment en es que, qui volia lluitar, s'ha d donar x vnçut i veure k ja no hi ha res x lo k lluitar, k allò k era tan important x ell ja no existeix, k x s'altra persona allò no importa una merda, i k no val la pena seguir intentant-ho. Encara k faci mal supòs k a vegades és lo millor.
Acabar mirant x un mateix, x es propi bé, x sa pròpia salut física i mental.
Xk si s'altre no està disposat a donar-ho tot, tu no t'hi has d deixar sa pell. Sobretot si ja has fet tot lo k humanament has pogut.
Sa vida no s'atura aquí, x molt k ho pugui parèixer en es principi; passarà es temps i tot tornarà a sa normalitat. Hi haurà noves rutines, noves persones, nous amics, nous reptes, i, qui sap si nous amors. X ara no, però, ki sap lo k passarà. Com he dit abans, es temps ho posa tot en es seu lloc.
No hem de voler viure una mentida, encara que sa veritat sigui dolorosa. És pitjor viure algo que no és real. Perque potser siguis feliç, però estant enganyat.
A vegades hem d’acceptar sa veritat, deixar de dur una bena als ulls. No hi ha pitjor cec que el que no vol veure… Te posen sa veritat davant dels ulls i no t’agrada, no la vols acceptar, però ho has de fer, no pots seguir visquent una mentida.
Un dia has d’acceptar que es vaixell en es que anaves viatjant, ple d’esperances i somnis, cap a sa terra desitjada, s’ha enfonsat. Que ja no hi ha destí on arribar, que allò per lo que lluitaves ja no existeix. I has de procurar no enfonsar-te amb es vaixell. No has d ser “el capitán que se hunde con el barco”. Per desgràcia és bastant difícil perquè no saps on anar. No saps com sobreviure.
Aquell vaixell era es teu món. Però s’ha enfonsat i no li pots fer res. Simplement has de sortir des vaixell i posar-te a nedar; cercar un nou destí. I, en qualque moment, una mà amiga arribarà, potser en forma de “bote salvavidas”, o amb un tros de fusta, o una barqueta que simplement passava per allà (com dia 21.07.08…). I t’ajudarà a seguir endevant. Però hauràs de ser tu tot sol qui haurà de superar-ho. Ningú pot pasar es teu dolor per tu. Te poden ajudar, sí, però només tu pots prendre sa decisió de seguir endevant i lluitar per un nou futur.
Fa més mal sa veritat; ses mentides, són simplement mentides, no són sa realitat. Lo que de veres fa mal és sa realitat. Mentres vius una mentida i no ho saps no te fa mal, però quan te n’adones lo que te fa mal és deixar de viurer-ho i haver de començar una nova vida, lo que fa mal és sa veritat.
En es final ses veritats sempre surten a sa llum. Pots fingir durant una temporada, però no per sempre. Val més viure sa realitat, ses coses tal com son, encara que faci mal.
Mai vulguis viure una mentida, encara que hi estiguis més còmode que amb sa veritat. Sa mentida acabarà qualque dia, però sa veritat serà sempre allà. Mai vulguis dur una bena als ulls, has de voler sempre sa veritat. És millor així, sa veritat per davant de tot. Sigues sincer amb tu mateix i amb els que te rodejen. Mai vulguis viure una mentida, ni facis viure una mentida a ningú.
"T'estimaré sempre", "mai te deixaré". "no te faré mal", "estaré amb tu sempre"... T'HO PROMET. I en podria escriure moltes altres, promeses d'amor etern. "Per tu aniria fins a la fi del món".
Algú quan ho diu realment ho sent. Algú només ho diu per compromís, algú per aconseguir alguna cosa, i també n'hi ha que ho diuen perquè simplement ho pensen en aquell moment, però no s'han aturat a reflexionar sobre lo que aquestes promeses realment volen dir.
Un "mai faré això, o mai deixaré de fer allò, o sempre ho faré" són paraules molt "perilloses", es risc és alt. Sempre i mai són paraules amb un gran significat.
Abans d'emplear-les, s'ha de pensar bé si realment s'està disposat a complir algo SEMPRE. No crec, des de es meu punt de vista, que algú pugui afirmar amb absoluta seguretat que una cosa no la farà mai o no la deixarà de fer mai. No crec que ningú sapi si deixarà d'estimar a una persona o si mai no li farà mal.
En lloc de fer promeses que un no sap realment si complirà, si PODRÀ complir-les, potser seria millor ser més sincer; encara que un "t'estimaré sempre " i un "mai te deixaré" sonin molt bé, i te facin sentir segur, és millor no dir-ho perquè s'altra persona s'ho pot creure i tu no saps si canviaran ses coses. I, pots estar segur/a de que si s'altra persona s'ho creu i després resulta no ser ver, fa mal.
No vull dir que en un moment determinat un no pugui sentir que estimarà a una persona tota sa seva vida i no la vulgui deixar en aquell moment, però "sempre" i "mai" impliquen un compromís, són una promesa d'eternitat. I ningú sap lo que passarà es dia de demà, o d'aqui dos mesos o dos anys, o vint.
És millor no arribar a dir coses com "I'll go wherever you will go", perquè potser ara ho sentis així, però ningú te diu que d'aquí 10 mesos (o els que siguin) no sentis que per aquella persona per qui haguéssis sigut capaç d'anar fins a la fi del món, no seràs capaç ni d'agafar un avió per fer un trajecte de 20 minuts. Ningú te diu que lo que sents en un moment determinat, coses com: "que ho deixaries tot per aquella persona, que aquella persona és lo més important per tu, i que faries qualsevol cosa per estar amb ella, que ella és tota lo que necessites per ser feliç", no vagin a canviar. Potser canvïin i a lo millor no, però no hi ha res segur.
En lloc de dir "t'estimaré sempre", seria més honest dir "t'estim moltíssim", perquè això implica es PRESENT, que en aquest moment sents això, i ho dius, i ets sincer. En lloc de "mai te deixaré", millor un "no vull deixar-te", o "ara mateix no te canviaria per res del món", o "no te vull perdre". En lloc de dir que mai faràs mal a una persona, digues "no vull fer-te mal, i esper no fer-te'n mai, i si ho faig, t'assegur que és lo que menos desig en aquest món"; però això només si és sa veritat. Sa veritat per davant de tot. No s'han de dir "paraules guapes" només per quedar bé, o perque és lo que toca, o dir-les per dir. És lo pitjor que podriem fer, dir coses d'aquestes sense sentir-les en realitat. Enganant a s'altra persona i convertint-mos així en mentiders cruels.
"No hagas promesas que no vayas a cumplir"; és millor no prometre coses que no estiguem segurs de que les poguem arribar a complir. Potser així evitarem fer sofrir a sa gent que comparteix sa vida amb noltros.
A vegades tot lo que necessites és temps. Temps perque se refredi tot, perque tots els sentiments se facin enfora, que tot lo viscut quedi lluny, perque deixi de fer mal. Temps, no per oblidar, perquè hi ha coses que no s’obliden, però temps perquè arribi un dia que te despertaràs, un dia no gaire especial, una data que ni tan sols recordaràs, i te n’adonaràs de que ja no sofreixes. Que pots pensar-hi i no sentir-te malament. Recordar lo bo. I no sofrir més perque s’ha acabat. S’havia d’acabar, i ja està.
Es temps farà que tot torni a sa normalitat, a una normalitat diferent a sa que tenies, però ja n’hauràs sortit. Podràs tornar a viure, en lloc de sobreviure. Però fa falta temps, molt de temps.
Es temps ho cura tot. Ses ferides s’han de destapar per acabar de curar-les bé. En part per això escric. Per treure tot lo que fa mal, perque si no ho treus se te queda dedins i és com un verí que t’intoxica.
Escriure això també costa, però és algo que sé que necessit fer. I, lo que necessit per damunt de tot ara, és temps.
Life goes on… El món no s’atura aquí… Però a vegades m’agradaria que es temps passés més aviat, però no serviria de res, perquè és amb temps amb lo únic que un se pot curar, i se necessita passar-lo. S’han de passar horabaixes llargs (sobretot ara en s’estiu) tornant-te boig donant voltes per sa casa sense sabre què fer, s’han de passar moments de desesperació, moments de voler fugir de tot, moments d’agafar es cotxo sense tenir enlloc on anar. S’han de passar perquè forma part des procés, una part molt desagradable, però això ningú t’ho pot llevar, simplement ho has de viure, i sobreviure com puguis.
Confii en es temps, perquè sé que és lo únic que pot curar ses ferides. O sigui que ara toca tenir paciència, i esperar a que arribi es dia en que tot hagi passat, i puguis tornar a ser feliç.
Qui dies passa, anys empeny.
Estic en aquella època d'alts i baixos. Un dia pareix que les coses van millor, que has fet una passa endevant, que ara tot serà més fàcil, i després tornes a caure. T'enfonses una altra vegada i penses que el temps que ha passat no ha servit per res i que estàs igual, com al principi. Però no és així; les coses han canviat, i a poc a poc costarà menys aixecar-se. Les recaigudes formen part de la recuperació. No pots esperar que en dos dies, ni dues setmanes, ni potser dos mesos tot torni a sa normalitat. Se necessita més temps. És un procés llarg i lent. Però ara és lo que hi ha.
És horrible sentir-se tan impotent. Jo pens que sempre s'ha de lluitar, que no s'han de deixar les coses aparcades per veure si passen, que s'han d'intentar arreglar, que s'ha de fer tot lo possible. Lluitar, lluitar i lluitar per lo que un vol. Fins aconseguir-ho, fins en es final.
Però s'ha d'assumir que a vegades ja no queda res per lo que lluitar. I això és lo que fa mal, que vols lluitar per una cosa que ja no hi és. I acceptar que s'ha acabat és dur. En es principi no t'ho vols creure, penses que és impossible que allò t'estigui passant a tu, que no pot ser, no vols passar per allò i se te ve damunt i no ho pots evitar.
I tothom t'ho diu: "és qüestió de temps. Tot arribarà". Sí, tot arribarà, es temps ho cura tot, qui dies passa anys empeny, no hay mal que dure cien años, etc. Però tanmateix qui ho viu s'ha d'aguantar i ho ha de viure tot sol. I, sí, serà es temps es que ho posi tot al seu lloc, però el temps, en aquestes ocasions, no guanyaria cap medalla olímpica de velocitat a menos que hi hagués premis per lentitud...
Per tant, supòs que a tots mos toca alguna vegada pujar-mos a aquesta montanya russa. Estar adalt de tot, sentir-mos capaços de superar-ho, sortir a ballar, i tornar a ca nostra, ficar-mos en es llit, i veure com el món se mos cau damunt. Aixecar-mos es dematí següent, veure que fa un dia preciós, i sentir-mos buits perquè no tenim allò que realment volem. Que el món segueix i fa un dia preciós, que per tu no significa res.
Alts i baixos, intentes ser positiu però veus que tot és una merda, i no te queda més remei que aguantar, fer-te fort/a, i seguir endevant. Per molt que costi i per molt de mal que faci, endevant, s'ha de seguir endevant. Deixant enrere tot lo que mos fa sofrir. No ho podem carregar sempre damunt s'esquena perquè pesa massa. Algun dia te n'hauràs de lliurar de tot aquest pes, per poder continuar amb sa teva vida.
Lo únic que puc afegir ara és que RES és etern. Es mal no durarà sempre. Després de cada nit torna a venir un dematí, i després de cada tesmpesta torna sa calma, estiu, primavera, tardor, hivern. Tot acaba i comença algo nou. Sempre. "Después de un día triste viene otro feliz". Encara que potser no sigui qüestió de un dia, és ver que no cada dia serà un dia trist.
Mos queda confiar en es temps, per molt que foti, perquè no podem controlar es temps ni fer-lo passar aviat, és lo que hi ha. I com que no podem fer res, mos queda intentar passar aquest temps lo millor possible dins de lo que tenim.
Fa temps que no escrivia aquí. En realitat fa temps que no escrivia en general. M'he estat dedicant a pensar. I, xerrant amb algunes persones, me n'he adonat d'un parell de coses.
Una d'elles, és que fins que un mateix no prengui sa determinació d'oblidar, no ho aconseguirà; pareix obvi, no? Però, prendre sa determinació vol dir borrar completament a aquella persona de sa teva vida. Numero de mòbil, msn, regals... I deixar de pensar en maneres de trobar-vos, deixar de somiar en que un dia tornarà. I deixar de lamentar-se perquè els records son simplement records, i no tornaran.
Fins que un mateix no prengui sa decisió i borri tots els missatges des telefon, fins que no se n'adoni de que aquella persona no val la pena, no u superarà. Però en es moment en que de veres vegi i se convenci a si mateix de que no valia la pena, aquest serà es dia que realment ho comenci a superar.
Jo, desde fa un temps (jo diria que des de que vaig prendre sa decisió d'arribar a sa persona que volia per molts obstacles que me poséssin) he cregut que shavia de fer tot lo possible i més per estar amb sa persona a sa que estimes, si de veres estas enamorat. Sempre he pensat que aquella persona havia de ser lo més important, per damunt de qualsevol altra cosa.
Però jo no tenia en compte una cosa important: sa felicitat. En aquest blog vaig escriure que jo pensava que s'havia de lluitar fins que no quedés res per lo que lluitar, si per tu allò valia la pena. Lo que passa és que s'ha de sabre veure si realment val la pena o no. I ara me n'adon, que també s'ha de sabre quan deixar de lluitar, i potser no sigui només quan no quedi res, perquè durant sa lluita hauràs agotat totes ses forces, potser s'ha de sabre aturar quan veus que ja no pots més, i quan veus que s'altra persona ja fa temps que va deixar de lluitar.
Sa felicitat, per n'Aristòtil era es primer motor, allò que impulsava totes ses nostres accions. Que tot lo que feim va destinat a aconseguir sa nostra felicitat. Per jo es primer motor seria s'amor. Però, i què passa amb sa felicitat? Val la pena lluitar per amor si en es final no ets feliç? En una parella, s'haurien de fer feliç sempre s'un a s'altre? Què passa si no ho ets? Què passa si sa persona amb qui estàs no te fa feliç? Quantes oportunitats se suposa que s'han de donar? I també me deman, hauria de deixar d'esperar ser feliç amb una persona, i començar a fer-me feliç a jo mateixa? Però, si és així, té sentit seguir amb algú si no ets feliç? I si sa resposta és no, què passa si estimes a aquella persona amb locura?...
Conclusió: sa felicitat ha de sortir d'un mateix, no esperis que ningú te faci feliç. Però, si estar amb algú no te fa feliç, on se'n va sa il·lusió d'estar junts? Potser sa cosa està en que si un tot sol no és feliç, tampoc pot esperar que sa felicitat li doni una altra persona. I a lo millor quan un aconsegueixi ser feliç per ell mateix, podrà també ser feliç amb sa persona a qui estima. No ho sé, però crec que sa felicitat ha de sortir d'un mateix, perquè si esperes res dels altres, te solen decebre.
Avui ha estat un dia de moltes preguntes i respostes, i respostes en forma de pregunta. Sí, m'ha tornat a pegar sa vena filosòfica, i es dia acaba i lo que en trec de tot això és que s'han de prendre decisions. Jo he de prendre una decisió i tirar endavant amb lo que decideixi. Prendre decisions i assumir ses conseqüències, en això consisteix fer-se gran. I jo, que sempre he estat tan indecisa, acab es dia com a mínim tenguent clar que he de prendre una decisió, que cada dia n'hauré de prendre, més o menos importants, i que seré jo qui, amb tot lo que faci, decidiré es meu futur. Que està en ses meves mans ser feliç o estar amargada.
Pues akesta és sa idea k tenc jo de s’amor. Perquè kuan s’està enamorat sha de ser TONTO, xk no hi ha amor RACIONAL, xk es cor no és sa raó. XK es cor sha dentregar en es 100%, xk sino no és amor vertader. Xk x jo enamorar-se és donar-ho tot. XK estar en una relació és voler fer feliç a s’altre, xk s’ALTRA PERSONA IMPORTA MÉS, MÉS K UNA DISCUSSIÓ, MÉS K MOLTES DISCUSSIONS, MÉS K S’ESTAR GELOSOS, MÉS K ES PUTES DOIS, MÉS K RES, MÉS K TOT. HA DE SER LO MÉS IMPORTANT.
M’és =, és una locura, sí, HO ÉS, xro s’amor està LOCO, xk els enamorats estan locos. Xk els enamorats, o al menos aixi com jo u veig, farien KUALSEVOL COSA X SALTRE, XK SERIEN CAPAÇOS DE TOT.
Sí, estic loca, sí, sóc tonta, SÍ, ESTIC ENAMORADA. I ÉS SA MEVA MANERA D’ESTIMAR, xk una relació no és una peça k se pugui desmontar i montar com si res, xk EN UNA RELACIÓ SHI JUGUEN ELS SENTIMENTS. Sortir amb algú no és anar a fer sa compra, no és una acció quotidiana més. ÉS MOLT MÉS, HI VA ES TEU COR, HI VA SA TEVA ÀNIMA, SA ÀNIMA K LI HAS ENTREGAT A UNA ALTRA PERSONA. Rompre una relació no és desmontar una peça com si res, i després ja vorem si la tornam a montar. NO, rompre una relació és rompre els somnis, és rompre la il·lusió, és sentir que s’acaba, és omplir-te de tristor. K tot es teu cos quedi buit, i només inmensament invadit per una pena que no pots soportar, i k pesa més k tot tu sencer. Rompre és k se te rompi es cor. Rompre és es final, es final d’una història, es final de sa història k governava sa teva vida.
Una relació és molt més. És molt més k “algo més” dins sa teva vida. No, no ho ha de ser tot, però ha de ser lo més important o lo segon. Però NO MENOS. Me sap greu, a lo millor soc una immadura, a lo millor, sí, me costa renunciar, ho sé, me costa perquè ESTIM a algú amb tot es meu ser, xk perdrer-lo x jo significa perdre “sa peça” clau de sa meva vida. Perdrer-te significa haver-me de replantejar TOTA sa meva vida. Cupa meva, CUPA MEVA x fer-me il·lusions, cupa meva x fer plans d futur, cupa meva, cupa meva x ser tan idealista, tan IMMADURA. Xro me sap greu, jo crec en s’amor, en s’amor com a sa força més gran k hi ha en akest món. S’única força k seria capaç d’aconseguir k jo fés kualsevol cosa. Vaig ekivocada; d’acord. No sé estimar d’altra manera, me sap greu.
